La narrativa com a gènere

Pere Calders té una manera molt particular de presentar la realitat als seus contes. Analitza i identifica en aquest conte els elements fantàstics i els elements reals que hi apareixen. 

Tot esperit

Vaig rebre un imprès a mitjan setembre, i a primers d’octubre em van venir a veure dos inspectors joves, un xicot i una noia.

Els va bastar poca conversa per a dir-me que jo era un fantasma, i que no m’espantés, perquè no era pas sol. M’explicaren que nous mètodes estadístics posaven al descobert una gran quantitat de casos d’aquest peculiar estat civil.

Jo estava serè («vaporós», em digueren ells) i encara em sentia esverat.

—¿I què passa, doncs, amb la meva dona i els meus fills i amb la vida que porto?

«No res. Són imaginacions vostres», em replicaren.

—Bé, sí... Però i ells, els meus parents?

«Se us imaginen a vós», van respondre’m. Se’ls veia molt segurs i no paraven de repetir-me que, de moment, no hi havia motius de preocupació. Tant m’ho digueren que a l’últim em va venir suor freda. La noia inspectora em volgué tranquil·litzar una vegada més i em donà uns quants cops amistosos a l’esquena; va sonar com si algú piqués un núvol amb els artells (el que pot l’aprensió!).

—Podeu donar gràcies de no ser un vampir —em digué—. Això sí que és un desfici constant i un perill per a la família. Veiem cada quadre! Vós, almenys, no feu mal a ningú.

—I com m’he de comportar?

—Com si tal cosa. Amb naturalitat, i tot pensant que la fantasmagoria d’ara ja no és com la d’abans.

Els vaig acompanyar fins a la porta, i pel camí els remerciava per la conformitat que provaven de dur-me. Però de retorn al menjador, vaig comprovar (ficant-me la mà a la pitrera) que entre la camisa i el cos hi tenia una separació de ben bé dos travessos de dit.

Pere Calders, Invasió subtil i altres contes, Barcelona, Edicions 62, 1978, p. 59.