Els tòpics literaris

Els tòpics literaris són els temes o motius argumentals que els poetes , preferentment, i els escriptors en general utilitzen reiteradament com a recurs al llarg de la Història de la Literatura. Provenen en la seua majoria de la cultura clàssica (grecollatina) o de la tradició bíblica i s'han mantingut des de l'antiguitat fins a l'actualitat. Ara també els trobem en el món del cinema i del còmic. A continuació en tens alguns dels més utilitzats.

Recordes algun poema,  novel·la o pel·lícula  on s'hi utilitzen?  Fes la teua proposta a classe.

Beatus ille	Tema de la poesia del Renaixement, provinent del model llatí d'Horaci. És la valoració de la natura, en un ambient bucòlic i pastoril, elevada a símbol de vida senzilla, natural i perfecta.
Carpe diem	Tema de la literatura clàssica, représ pels poetes del Renaixement, que, després d'algunes reflexions sobre la fugacitat de la vida, insten l'home a viure-la amb intensitat i plaer.
Locus amoenus	En la poesia del Renaixement, el tractament estilitzat de la natura, com a lloc amé, decorat ideal d'origen clàssic, poblat per nimfes i pastors, i que, sovint, contrasta amb l'agitat esperit del poeta.
Ubi sunt	“On són? Què se n'ha fet?” És el lament de les coses del passat perdudes amb el pas del temps. Està vinculat amb el tema de l'amor.
Fugit irreparabile tempus	“El temps passa massa de pressa”. Es refereix, també, al pas inexorable del temps amb el regust amarg dels records.
Puer senilis	“El jove és savi com un ancià i l'ancià té un esperit jove”. Es refereix a un estat d'esperit de la joventut o de la vellesa.
Homo viator	S'interpreta la vida com un viatge, un llarg camí en el qual l'home, pelegrí, va canviant i es va purificant, convertint-se en una persona més sàvia i madura, a mesura que experimenta les adversitats de la vida.
Magister dixit	És una locució llatina, que significa literalment El mestre ho va dir. La idea d'aquest aforisme, és que tot coneixement només pot procedir dels mestres i de l'ensenyament tradicional. Per tant és un argument d'autoritat a més d'un tòpic literari.
temes
L'amor	Expressa els sentiments associats (odi, afecte, fidelitat...) i els estats del fet amorós (passió, amor ideal, enamorament...)
El paisatge	La seua contemplació el relaciona amb estats d'ànim i, sovint, amb la pàtria o l'amor. De vegades, es presenta amb una visió costumista.
La pàtria	Vinculat a diversos símbols i també al paisatge, l'amor, la vida, la llengua, els signes culturals. De vegades, sota una visió realista, crítica o combativa.
La vida	Inclou motius com la vida quotidiana, el pas del temps, la vellesa i la saviesa, l'oblit del passat o la bellesa.
La mort	Reflexió espiritual-metafísica, l'espai (el més enllà) i el temps (eternitat) de la mort, unida a la tradició religiosa o cultural (Déu, ànima, infern, cel).

La construcció d'un relat

Llig el conte de Pere Calders i identifica les cinc parts de l'estructura narrativa. Quins són els elements fantàstics i els elements reals que hi apareixen?

L'arbre domèstic

En aquesta vida he tingut molts secrets. Però un dels més grossos, potser el que estava més amb pugna amb la veritat oficial, és el que ara trobo oportú d’explicar.

Un matí, en llevar-me, vaig veure que en el menjador de casa meva havia nascut un arbre. Però no us penseu: es tractava d'un arbre de debò, amb arrels que es clavaven a les rajoles i unes branques que es premien contra el sostre.

Vaig veure de seguida que allò no podia ésser la broma de ningú, i, no tenint persona estimada a qui confiar certes coses, vaig anar a trobar la policia.

Em va rebre el capità, amb uns grans bigotis, com sempre, i duent un vestit l'elegància del qual no podria explicar, perquè el tapaven els galons. Vaig dir:

—Us vinc a fer saber que al menjador de casa meva ha nascut un arbre de debò, al marge de la meva voluntat.

L'home, vós direu, es va sorprendre. Em va mirar una bona estona i després digué:

—No pot ésser.

—Sí, és clar. Aquestes coses no se sap mai com van. Però l'arbre és allí, prenent llum i fent-me nosa.

Aquestes paraules meves van irritar el capità. Va donar un cop damunt la taula amb la mà plana, va alçar-se i m'agafà una solapa. (Allò que fa tanta ràbia.)

—No pot ésser, dic —repetí—. Si fos possible això, seria possible qualsevol cosa. Enteneu? S'hauria de repassar tot el que han dit els nostres savis i perdríem més temps del que sembla a primer cop d'ull. Estaríem ben arreglats si en els menjadors de ciutadans qualssevol passessin coses tan extraordinàries! Els revolucionaris alçarien el cap, tornarien a discutir-nos la divinitat del rei, i qui sap si alguna potència, encuriosida, ens declararia la guerra. Ho compreneu?

—Sí. Però, a despit de tot, he tocat l'arbre amb les meves mans.

—Apa, apa, oblideu-ho. Compartiu amb mi, només, aquest secret, i l'Estat pagarà bé el vostre silenci.

Ja anava a arreglar un xec quan es mobilitzà la meva consciència. Vaig preguntar:

—Que és d'interès nacional, això?

—I tant!

—Doncs no vull ni un cèntim. Jo per la pàtria tot, sabeu? Podeu manar. Al cap de quatre dies vaig rebre una carta del rei donant-me les gràcies. I qui, amb això, no es sentiria ben pagat?

Pere Calders, Cròniques de la veritat oculta

ENCETEM UN NOU CURS!

Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari.

Així comença Joc brut, de Manuel de Pedrolo, la primera lectura proposada per a aquest nou curs que iniciem tots junts. I després vindran unes altres que ens faran gaudir de tot un món ple d'experiències.

Des d'ací us desitgem bon vent i bon camí! 

I d'altres coses que us agradaran potser menys però que , tot plegat, us faran arribar a bon port.


   




Ací teniu el full d'objectius i programació del curs.